dijous, 9 de gener del 2014

Respostes a/d' Europa

La resposta de la Comisió Europea a la carta que ha enviat la Generalitat, la veritat, no m'interessa gaire. Si el Govern diu que ja s'esperàven quina seria la resposta doncs es podrien haver estalviat el teatret. Evidentment no diran res fins que estigui tot consumat. I si la qüestió sobre la qual opinar fos greu, malvada i definible amb tots els improperis que llença l'executiu espanyol, la resposta d'Europa seria evidentment clara i concisa. I com que la resposta no és que no, doncs a la Moncloa deuen estar cabrejats.
    Apa, ja he dit la meva. Ara deixeu-nos votar i no atabaleu amb tanta Europa si, Europa fora... Suïssa no és a la Unió Europea, i Andorra tampoc; ni el Senegal.

dissabte, 28 de desembre del 2013

La Batalla de l'Ebre

Avui es conmemora el 75è aniversari de la Batalla de l'Ebre. Si no heu estat mai en aquella zona, si no heu fet mai turisme per les terres de l'Ebre, us ho recomano. Tenim l'obligació de visitar aquells indrets on van succeïr aquests fets per entendre què era una guerra, i com d'inhumana era la contesa. Com va patir i va morir tanta gent de tots dos bàndols. A la Fatarella, a Batea, a Vilalba dels Arcs, i a Corbera d'Ebre entre d'altres llocs, contemplarem entre llàgrimes bells paratges i indrets de calma i serenor on, no obstant això, s'hi dugueren a terme ferotges accions d'atac i defensa. Però sobretot com va haver de patir la població civil. Testimoni d'aquests fets són els llocs que han quedat com a testimoni i on ara podem fer  memòria històrica per molt que a alguns els pesi.




Línia fortificada de la Fatarella


Campament del XVè batalló.



Museu a Batea


Poble vell de Corbera

(quan no hi hagi problemes tècnics pejaré fotos.)














diumenge, 15 de desembre del 2013

La data de la pregunta

Bé, ara que tenim la tant esperada data de la consulta i la tant anhelada pregunta, demano als mitjans de comunicació que deixin d'emprenyar d'una vegada per totes amb tantes informacions al voltant de tot el procés. Coi, el nou de novembre ja arribarà, així que fins a l'octubre hauríem de poder viure tranquils sense saber res més. Nosaltres ja no hem de dir res més, i el que diguin els espanyols, a no ser que sigui que entren amb els tancs a Catalunya o que detenen al president Mas, no ens interessa. Bé, això de detenir-lo podria ser una bona notícia sempre que se l'acusi d'associació de malfactors amb finalitats il·lícites. Tanta independència ens està tapant els ulls de la realitat de la societat: privatització de la sanitat, retallada de drets laborals i socials, capitalisme salvatge i tot plegat. Així que l'únic amb que podríem combregar amb Ciudadanos i el Partit Popular és amb això, que el procés tapa la realitat. Jo crec que és així.

dijous, 12 de desembre del 2013

Nelson Mandela

Al funeral de Nelson Mandela tothom lloava tant la seva lluita anti-aparheid, i ningú es recordava de la segregació que l'estat d'Israel provoca al poble palestí amb el seu mur, a imatge i semblança del de Berlín. I com altres pobles del món discriminen a pobles veïns i germans. I com ningú fa gran cosa per acabar amb tot allò pel qual Nelsom Mandela va lluitar.

dimarts, 10 de desembre del 2013

Corea del Nord

Aquest matí, de les primeres notícies que he sentit a la ràdio, una ha estat la següent: destitueixen un polític de Corea del Nord. Bé, en realitat ho hauríem de descriure com: el dictador ordena eliminar un possible adversari. El que més em sorprèn però, és que aquest fet sigui aquí, a casa nostra, notícia. Corea del Nord, que és una anomalia de país, un indret fora de tot sentit comú universal, un putu conte de fades d'un putu maníac dement fet realitat, és important pel que es veu perquè apareix als nostres mitjans de comunicació.
    No estem fent cap favor al món parlant dels governants d'aquesta broma de país on, al tanto, no és pas cap broma rebelar-se contra el règim. Però pobres nord-coreans que viuen en aquesta distopia talment les lletres són impreses en les pàgines de 1984, gran novel·la on George Orwell descriu un futur al qual ens encaminem i que és el present en aquest indret del món.
    Abans d'acabar deixeu-me que us presenti la visió més còmica d'aquell país, un català com no, el putu amo. Aquí a la contra de la Vanguardia.

dilluns, 25 de novembre del 2013

El suïcidi polític del PSC

Sí, s'han suïcidiat. Com diu el gag del Polònia, el PSC ha evitat el trencament amb el PSOE trencat el PSC. Què faran els catalanistes del PSC enfront dels espanyolistes del mateix partit? Pobres, els planyo. Ara mateix el PSC no té futur, ja que els espanyolistes ténen lloc al PP i a Ciutadans. Els d'esquerra poden ben bé passar-se a Ciutadans i als catalanistes els han fet fora. Els qui manen allí, la cara vsible dels quals és en Pere Navarro, crec que no han entès que de federalistes a Espanya no n'hi ha. 
    D'altra banda, que els PSOE comenci a parlar del problema català, i fins i tot el PP, és perquè com diu la dita, han començat a veure-li les orelles al llop i ara tots a correcuita a fer el que no han fet abans. Ah, però, nosaltres ja sabem de quin peu calcen i no ens deixaren ensarronar.

dimarts, 12 de novembre del 2013

Judicis paral·lels 1

Una pianista de Puigcerdà s'enfronta a set anys de presó per tocar el piano vuit hores cada dia. Els pianistes professionals, aquells qui es volen guanyar la vida fent anar els dits, han de tocar i tocar tantes hores, si no no aconseguirien ser els grans artístes que s'espera que siguin. Però aquest fet molestava a la veïna, que la va denunciar. Sí, podem dir que té molt poca sensibilitat artística i que no es mereix gaire de la societat. Quin goig que ha de fer tenir un concert gratis al costat de casa no? Però jo també n'acabaria una mica fart al cap d'un temps, suposo que si. No és el mateix que uns paletes al costat, dels quals n'acabes fins al capdamunt a les poques hores o un regetonero de merda que amb 10 segons ja n'has tingut prou. La diferència però, és que els paletes i la pianista necessiten fer soroll (un és harmònic i l'altre no) i ho hem d'acceptar. Tot i així sembla que l'ajuntament havia requerit a la família en quatre ocasions que fes alguna cosa per atenuar el so i aquests no vàren fer res. Clar, també has de mirar tu pels altres, per això crec que potser un 10% de la culpa la tenen ells, però lluny de fer-los pagar tal barbaritat de condemna. I que la veïna tingués tot això, cito del diari: “[...]lesió psíquica consistent en un trastorn adaptatiu amb símptomes d'ansietat reactiu a l'estrès ambiental del tipus auditiu”, recull la fiscalia que apunta que, com a conseqüència d'aquest trastorn, la veïna ha patit símptomes com alteració del son, intranquil·litat, desassossec, angoixa, episodis de pànic, sentiments d'impotència i indefensió, hipervigilància, irritació, susceptibilitat, ruminacions constants i inclús problemes de gestació en els últims mesos d'embaràs del seu fill nascut l'octubre del 2006" és perquè ja estava predisposada a aquests problemes mentals, i els hagués tingut tard o d'hora amb qualsevol altre excusa.
    Crec que els jutges haurien de tenir més sentit comú, ja que tant de bo la contaminació acústica que patim la inmensa majoria de la població del nostre país fos deguda a un piano. Els trànsit rodat, les deficiències en la construcció dels habitatges i els hàbits de vida actual fan que patim més soroll del que patia aquesta dona.

dilluns, 4 de novembre del 2013

Fotografies de la Torre Maresme

Primeres fotos de la Torre Maresme sense el rètol de la Caixa Laietana. Fotografies aèries de l'edifici sense el cartell. Vegeu l'impacte que fa veure l'edifici despullat de dalt, després de conèixe'l tota la vida amb els neons i els leds.
Cliqueu-hi per a veure-les més grans.









Torre Maresme



I jo em pregunto si algú té imatges del rètol amb les animacions i dibuixos i dibuixets que hi havia anys enrere. Les monedes entrant a la guardiola, els arbres i els cotxes i les barques.



dimarts, 29 d’octubre del 2013

Espionatge

Els Estats Units d'Amèrica (EUA o USA segons preferències) espien als seus amics. I doncs què us pensàveu? Que espiarien als enemics? Ja saben que aquests els hi volen mal, no cal anar a descobrir-ho. En canvi dels teus amics mai sabràs si continuen pensant igual o te l'estan jugant. Precisament és a qui has d'espiar. En realitat el servei d'intel·ligència de Catalunya o l'espanyol, que malauradament no és com la TIA, si que espien als enemics, tothom que escrigui qualsevol crítica a la xarxa és un enemic a qui espien.

diumenge, 27 d’octubre del 2013

Reforma de la constitució.

Divendres passat hi va haver una reunió entre en Rubalcaba i en Mas. I què va dir en Rubalcaba? Un referèndum per reformar la constitució? La intocable constitució espanyola? Val, d'acord, però qui ens assegura que el PSOE no faria campanya en contra de reformar-la??? Diu el líder del PSOE que hi ha un problema de convivència; home clar. I qui es va encarregar de generar-lo? Ells evidentment, cepillándose l'estatut. I ara surten amb aquestes punyetes?? No, ja han fet tard. No haver espatllat la situació fa anys. D'ençà de les seves mentides molta gent s'ha tornat independentista i ara es pensen que ens podràn fer contents amb aquestes molles de pa. Algú dels nouvinguts a la causa potser s'ho empassarà, però els més intel·ligent no.

dijous, 17 d’octubre del 2013

Torre Maresme; Caixa Laietana

Torre Maresme Caixa Laietana

Adéu fins mai més!! Descansa en pau allí on sigui el cel de l'arquitectura.
     Queda escapçat, mutilat i deformat un símbol, un edifici, L'EDIFICI. Molló de Mataró, fita visual ineludible de les rodalies de l'urbs. Record d'infància i emblema d'un poder ara caigut...
    La Torre Maresme, que també la coneixiem com la Torre de la Caixa Laietana. La pantalla amb dibuixets, amb les monedes entrant a la guardiola, els arbres i el cotxe, les persones i les barques... quants records. Nostàlgia d'uns temps passats. Aquestes animacions ja fa temps, però, que es vàren apagar. Van deixar pas a un fred Benvinguts a Mataró, l'hora, el dia i la temperatura, que curisoament algun dia variava entre un costat i l'altre.
    Aquest pas de l'animació alegre i divertida va coincidir en el temps, segurament, amb el canvi de mentalitat dels qui portàven la institució. De gent més o menys seriosa vàren passar a l'alegria i la diversió de l'avaricia i la cobdicia, la mateixa que els ha fet caure, primer com a Bankia i ara com a Sareb. Ha caigut el banc, però no en cauran pas els responsables.

dimarts, 13 d’agost del 2013

Pluja o sol?

Segons la previsió meteorològica, aquí, avui haguera hagut de ploure, i ahir a la tarda també. I només hem vist quatre tristes gotes que s'han perdut.
Crec que pequem de previsors, o sigui, de fer unes previsions massa irreals. Segur que sabien que no havia de ploure tant com deien, però resulta que la gent s'enfada més quan preveuen sol i acaba plovent que no pas si es preveu pluja i el sol llueix o només fa núvol. Doncs no, són previsions errònies totes dues. Si no ha de ploure que no ho diguin. La tecnologia actual els permet saber amb un 99% d'encert el temps que ha de fer en les següents 18 o 20 hores com a mínim. Jo ho veig així.

dissabte, 6 de juliol del 2013

La crisi del cinema

Fa uns dies van passar per TV3 un documental del 30 minuts sobre la crisi del cinema. Estava més enfocat a la producció de pel·lícules i als actors i directors que no pas a la crisi de les sales de cinema. Però les dues coses estan relacionades. Una de les conclusions que extreu el documental és que la crisi arriba perquè la gent pirateja, mira pel·lícules legalment mitjançant altres canals, i perquè fa poc temps els hi van pujar l'IVA.
    La veritat és que tot això ve de molt abans. Tal com ho veig jo, diria que hi ha dos factors clau que han propiciat el declivi dels cinemes; preu i qualitat.
El primer és l'elevada despesa monetària que realitza tothom que va al cinema. A l'elevat preu de les entrades (ja en èpoques de bonança econòmica) cal sumar-hi tot allò supèrflu i innecessari que la gent compra al bar, crispetes, beguda, llaminadures, etc. Prescindible tot plegat, cert, i avui en dia segur que molts ho han deixat de fer.
El segon factor és la qualitat. ¿Quantes pel·lícules des de fa trenta anys fins avui en dia ténen una qualitat digne de convertir-les en clàssics? Ben poques, massa poques. Hi ha hagut masses pel·lícules on l'únic que primava era l'espectacularitat dels efectes especials tenint guions veritablement pèssims. I moltes altres també tenien guions simples i banals potser una mica més elavorats pel fet de no jugar amb els efectes especials. Ja no s'elaboren guions bons, d'aquells on tot ha estat pensat per a que quedi tot lligat. O guions que transcendeixen més enllà de la dimensió purament de l'espectacle i interroguen a l'espectador sobre qüestions intel·lectuals, metafísiques o morals.
La crisi de valors és la que ha dut el setè art a un peu de l'abisme, i qui ho pateix són els petits directors que ténen ganes de fer cinema de qualitat.

dimecres, 5 de juny del 2013

Protesta dels estudiants davant Wert

Llegeixo a Vilaweb aquesta entrevista a una estudiant catalana on ens diu que "en alguns moments, la situació va ser incòmoda i fins i tot violenta; potser les maneres de protestar no van ser les adequades, tot i que és cert que el mateix Wert també ens falta al respecte amb la llei".
La gent n'està molt farta, de tot. De que facin i que desfacin al seu gust. Potser si que hi ha protestes que poden semblar no adequades, però és que fa molts anys que la gent es queixa i explica a la manera tradicional les seves reivindicacions. I aquestes maneres no ens han dut mai enlloc, els bancs rescatats amb els nostres diners, nosaltres pagant impostos mentre no veiem ni un duro en forma de serveis com l'educació i la sanitat. Potser aquestes maneres que antany podrien semblar maleducades seran, o són ja, perfectament vàlides ja que cada cop més sovint se'ns pigen a sobre i diuen que plou.

dissabte, 11 de maig del 2013

Pressupostos prorrogats

A mi no em preocupa gens anar amb els pressupostos prorrogats. Em preocupa més que els diners continuin anant als banquers, que mani La Caixa, Abertis i totes les altres màfies que són qui sostenten als de CyU allà dalt. Em preocupa que els nostres impostos ens siguin robats cada any, tant pels d'aquí com pels d'allí. Cada cop paguem més i rebem molt menys que abans.
    Arriba un moment en que hom ja n'està ben fart de les picabaralles polítiques sobre pressupostos i dèficit i la culpa és de vosaltres i la culpa és d'ells. Prou, prou, deixa de fer-els-hi cas. Fem-els-hi el buit. Crec que cadascú de nosaltres els hi hem de dir, sempre que en tinguem la oportunitat, que ja n'estem farts.

divendres, 3 de maig del 2013

Talen arbres perquè els seus fruits són tòxics.

M'acaben de reenviar aquesta notícia.
Estic flipant, però no m'estranya. Ja fa anys que sóm víctimes d'un paternalisme estúpid i neci per part de les institucions regnants. Ens sobreproteixeigen com si fossim ximples i talosos ciutadans, súbdits més aviat. 
Ens posarem a eliminar tots els arbres del món que ens poden fer mal? Les mèlies han estat als patis de les escoles tota la vida i, estic segur, que la dosi mortal és molt més gran que una simple baia. A mi m'han fet més mal els banquers i ningú ha emès una ordre demanant-ne l'extermini. Ni tan sols han de passar compte per a res.
    En fi, que cada cop menys gent ho veu això, ens estem deixant fer de tot.

dilluns, 22 d’abril del 2013

El català a l'escola.

Suposo que vau veure la intervenció d'en Joan Tardà al congrés espanyol. Aquí la teniu si no la heu vist.
Fa uns dies ho discutia al feisbuc amb una coneguda que és de Ciutadans, per això m'animo a parlar-ne aquí.

Crec que aqeust és l'exemple més gran de la intransigència dels espanyols. Una simple regla de tres, si un nen vol que li facin la classe en castellà, resulta que tota la classe haurà de ser en castellà, doncs si un diputat vol parlar en català, per què no ho pot fer al congrés? Si l'Estat entén i valora la diversitat lingüística, més enllà de la fal·làcia "tothom entén el castellà per tant que es parli només en castellà" hi haurà el respecte i la comprensió per totes les llengües. El problema és la gent que només sap una llengua i no vol sentir ni valorar aquesta riquesa. Anirem cap endavant amb persones que, tot i tenint una única llengua, respecten a les altres.

Existeixen escoles on només es fa classe en francès o en anglès, si, però quin tipus d'escola és? No són per a ciutadans normals que s'estableixen en aquest país on es convertiran en mers habitants més, és gent que es troba aquí perquè són fills de diplomàtics, o d'empresaris.
La nostra no és una llengua plenament normalitzada així que encara cal donar-li aquest suport que tant volen erradicar aquells que intenten homogeneitzar la cultura, el pensament i la identitat.
No és que jo ho vegi així, és que qui ho veu al revés són ben bé quatre gats.

dijous, 4 d’abril del 2013

Abans d'ahir mirava la tele (activitat que sortosament no realitzo amb assiduitat) i em vaig quedar una mica viciat, podriem dir, a un programa americà (com no podia ser d'una altra manera) que es diu Storage Wars (Quién da más, en la seva traducció castellana). Mostren un grup de gent que assisteix a subastes de trasters on compren el traster per a després vendre tot el que poden trobar allí dins. Un parell de socis es van trobar amb els típics pòsters educatius, en aquest cas d'anatomia humana. Uns éren dels aparells reproductors i uns altres del sistema digestiu. Total, que com que són belles obres dibuixades a mà en el seu moment van anar a veure un expert en quadres i pintures per a que els taxés. Entre diàleg i diàleg un d'ells diu: Creo que muestran [o enseñan] más de lo que un buen cristiano deberia saber, pero yo sigo viendo el símbolo del dólar. Vaig quedar estorat, molt en contra dels teus principis però mentre hi guanyis diners tant et fa no? Increíble.
    Aquestes dies en que hem tingut vacances he pogut conèixer dues persones dels EUA i, tot i que no he tingut molta oportunitat d'aprofundir en res, m'han semblat una gent molt normal. Un amic meu diu que a Estats Units hi ha la millor gent del món, i els més bons en moltes coses, i la púrria més púrria. Certament crec que allí hi podem trobar el pitjor i el millor, ser un país tan gran deu dónar molt de si. Els sonats ultra-catòlics i la gent normal com nosaltres. Jo ho veig així.

dimarts, 5 de març del 2013

Exclusivitat


Fa un parell de setmanes vam celebrar amb un sopar el pas de l'equador de la carrera. Com és habitual en aquest tipus de celebració va tenir lloc en un hotel de certa categoria. Vàrem entaular-nos en un dels grans salons on hi havia disposades les taules, la barra de bar i diversa indumentària que donava a l'espai tocs d'elegància, distinció i exclusivitat.
     Així doncs, al cap de poca estona van donar pas a servir-nos. El servei era exclusiu, molt atent i complaent, normal atenent-nos a les característiques del lloc, raó per la qual no van sortir mai del guió marcat.
Com és característic del universitaris sempre demanem més vi, o d'altres begudes, xarrups en acabar, etc. En un restaurant normal, t'enrotlles amb els cambrers, o l'amo, i si hi ha bon rotllo tard o d'hora aconsegueixes algun detallet. Aquí, tot i tenir vi il·limitat mentre no retiressin els plats buits abans de les postres (ja s'encarregaran d'anar ràpid) en volíem més encara. Les respostes esgrimides pels cambrers foren que no estava concertat en el preu, que s'havia d'haver parlat abans per fer un nou preu, bé, la resposta diplomàtica que mai et donaran en un restaurant on estem acostumats a fer sopars de grup.
     Així que la diferència principal que jo veig és que aquests hotels són un altre món, apartats de la realitat que es viu dia a dia al carrer. Comparant-ho diria que és millor un lloc normal, on ets sents proper, d'ambient familiar, que encara que sigui un negoci de gent desconeguda sempre cauran bé si s'enrotllen i en tindràs un bon record i bones paraules de recomanació.

Aquella mateixa nit vaig tenir una altra oportunitat de comprovar que això de l'exclusivitat és pura absurditat de necis i beneits, una parafrènia pròpia de la gent més ufanosa.
     La festa que seguia al sopar la vam fer en una discoteca on havíem aconseguit ser VIP. Ens van donar una polsera que ens permetia tenir la beguda a meitat de preu i poder estar en un tros, petit, de la sala on només hi podíem accedir tenint aquesta polsera. La veritat és que a les discoteques universitària tot això dels VIPs només és mimesi, recreació i banalització d'un món irreal, televisat i inaccessible per a gairebé tothom. De què serveix estar apartat de la resta de la gent que hi ha a la discoteca? Érem els que ja ens coneixem i sempre estem junts. Clar que, et diran, pots baixar del núvol i trepitjar amb la resta de mortals; i per què, aleshores, una zona VIP?
     Així doncs, tot això de l'ostentació de l'exclusivitat no és bona. No confongueu amb tenir una col·lecció de ràdios úniques o una peça d'edició limitada guardada, aquí es tracta de dir als altres que ets molt millor perquè ets exclusiu.
Així és com ho he vist jo des de dins.

dimecres, 6 de febrer del 2013

Polítics i corrupció



Més que menys no hi ha un pam de net enlloc. En l’època del miracle econòmic, fins als pobles de 500 habitants els alcaldes rebien xecs de part dels poderosos que així aconseguien els seus objectius. Tots sabem de casos on alguns polítics han fet i desfet a la seva voluntat plans urbanístics, requalificacions, contractes i tot allò d’on hi podien treure algun benefici personal. Evidentment que tot això que dic és generalitzar i no és honrat parlar així de tots els càrrecs electes. Segur que n’hi ha d’honrats, o bé que no han fet un gran mal.
    Els casos de corrupció que més criden l’atenció serien el cas Palau, el cas Pallerols, en Bárcenas o l’Urdangarín. També hi ha hagut corrupció en algun moment a Sabadell, per exemple, o a Mataró, i a molts altres llocs que sovint no ténen prou repercusió mediàtica.
    El problema és que dins del gremi dels polítics sembla que tenen com un pacte de silenci on un, encara que no sigui corrupte no pot dir res. Jo he sentit dir pestes d’altres dins del gremi dels pintors, o treure draps bruts de companys de professió entre els arquitectes. Els polítics no diuen res dels demés. Els alcaldes i els regidors de les nostres viles i ciutats duen les sigles d’aquests partits on hi ha hagut gent que ha estafat, que són delinqüents, que només tenen com a objectiu enriquir-se i fer-se poderosos.
Ells haurien de sortir al carrer i dir que a tal lloc i a tal altre aquell o aquells han fet això i allò. Això de dir “esperem al què decideixi al jutje, ara és només presumptament i s’ha de respectar la presumpció d’innocència” això els converteix en còmplices, perquè encara que no sapiguessin res, en el moment en què surt a la llum pública ja ténen informació per a fer-se una opinió. 
Els ciutadans els hem d'exigir que diguin la veritat, i sempre que en tinguem l'oportunitat hem de reclamar, a ells directament, menys corrupció, menys clientel·lisme polític i prevaricació, com va fer en Sergi López a la gala d'entrega dels premis Gaudí del cinema (veieu-ho a l'últim minut d'aquest vídeo). Jo crec que els nostres alcaldes haurien de dir públicament quelcom com ara: “sí, hi ha gent aquí que mira d’aprofitar-se del càrrec i guanyar diners il·lícitament” Això els faria més honrats i més respectables. Part del descrèdit que tenen actualment crec que és per aquest motiu, o si més no jo ho veig així.