El viaducte del tren a Girona. Les infraestructures a la ciutat.

Ahir es va inaugurar el tren d'alta velocitat l'AVE, o el TGV segons les preferències, encara que des d'un punt de vista de l'enginyeria seria el TAV o la LAV (Tren o Línia d'Alta Velocitat).
    A Girona queda encara el debat de què es fa amb el viaducte que passa pel mig de la ciutat. No em referiré a les promeses polítiques que ja sabem què són (fum), que deien que l'enderrocarien, però ara no hi ha diners... que s'ha d'esperar a tenir una nova línia, o que s'ha d'aprofitar... en fi. Parlaré de què és des del punt de vista urbanístic un viaducte en una ciutat.
    Als mitjans de comunicació sovint s'hi refereixen com una barrera, una cosa que parteix en dos la ciutat, que la divideix. Això no és cert, només ho és si mirem la planta de la ciutat. I té el mateix nivell de certesa que una carretera o una avinguda. El viaducte físicament no és cap obstacle pels carrers perquè aquest es desenvolupa en un pla superior i no hi interfereix. No és cap frontera ni cap límit. A Girona la vida es desenvolupa sota les vies amb les mateixes preocupacions que les de qualsevol altra ciutat. En qualsevol vila o ciutat del Maresme, per exemple, la via fèrria és molt més un obstacle que no aquí però, important, la carretera ho és més encara, més problemàtica i més molesta. Igual que a Girona on l'antiga nacional si que talla i divideix i és muralla i és molesta. La permeabilitat per sota les vies és total, cosa que no passa a la Carretera de Barcelona o al carrer d'Emili Grahit.
    El problema rau en l'estructura urbana de la ciutat. No haver planificat espais lliure al voltant de les vies del ferrocarril té els seus inconvenient. Evidentment que des de la seva creació això no ha estat possible molts cops. L'objectiu d'aquest escrit no és posicionar-me en aquest cas concret de Girona, si cal treure el viaducte i soterrar, o deixar-ho tal com està. Aprofito l'avinentesa per reclamar una tolerància més gran envers el ferrocarril i un canvi d'idees sobre la dimonització que es fa d'aquest mitjà de tranport. En les nostres ciutats les infraestructures que fan més mal són aquelles que porten trànsit motoritzat. Les grans avingudes, les rondes i, en una escala interurbana, les carreteres i autopistes generen més soroll, més contaminació i són un obstacle més gran que les vies. El disseny urbà ideal és aquell que, contràriament al què pensa molta gent, no soterra el tren i sí mira d'amagar el transit rodat. Una ciutat ideal integra el tren (a Girona no està integrat) i el fa conviure amb els ciutadans i amb l'espai públic. Una ciutat ideal treu cotxes i retorna aquest espai urbà als ciutadans. hem de viure pel nostre benestar, no pel benestar dels nostres béns.
Així és com ho veig i com m'ho han fet veure molts teòrics d'aquest camp.

Ángel Carromero

Tots sabem què va dir la “gran” Esperanza Aguirre l’altre dia sobre en Carromero, va dir que no era cap delinqüent. Si, bé, a veure, els delinqüents de debò són els polítics de talla més alta que en Carromero, i els dirigents dels bancs, i molts empresaris de l’estil Diaz-Ferrán, però mira, l’Ángel Carromero, segons un editorial d’El País, tampoc és un sant. Segons el govern cubà sí que és un delinqüent, clar, tot aquell qui vagi contra el règim és un delinqüent.

    Jo crec que li estan fent pagar els plats bruts. Es va reunir amb la dissidència, de manera clandestina diria jo, i la cosa va anar que va matar a l’Oswaldo Payá i en Harold Cepero, dues persones que lluiten per obtenir més democràcia a Cuba, que lluiten contra el règim. Al govern cubà ja li va bé que hagin desaparegut dues veus crítiques, però per castigar a Espanya han condemnat a en Carromero per assassinat.

En moments com els que està passant el país cubà és normal que el govern rebi ingerències de l’estranger, i també és normal que els altres països intervinguin amb els seus serveis d’intel·ligència i promoguin l’oposició al govern i creïn dissidència. És vox populi, per exemple, que molts països europeus, així com els EUA, estan darrere de les revoltes als països àrabs. El cas d’Espanya amb Cuba m’imagino que deu ser molt sentimental (només cal veure com es diu aquell programa d’Intereconomia Más se perdió en Cuba).

    Finalment l’han deixat marxar a complir la condemna al seu país, i a Madrid el PP ja veiem com fa mans i mànigues per a tractar-lo bé, tot i que és un pres. De totes formes jo crec que tampoc l’absoldran perquè no l’han jutjat aquí i, com a càstig per no haver fet bé la feina, penseu que l’havien enviat allà en missió, no sé si del PP o dels serveis secrets.

    Així és com veig el tema, el de'n Carromero no pas el de Cuba (d'aquest ja en parlaré un altre dia).