Fa uns dies van passar per TV3 un documental del 30 minuts sobre la crisi del cinema. Estava més enfocat a la producció de pel·lícules i als actors i directors que no pas a la crisi de les sales de cinema. Però les dues coses estan relacionades. Una de les conclusions que extreu el documental és que la crisi arriba perquè la gent pirateja, mira pel·lícules legalment mitjançant altres canals, i perquè fa poc temps els hi van pujar l'IVA.
La veritat és que tot això ve de molt abans. Tal com ho veig jo, diria que hi ha dos factors clau que han propiciat el declivi dels cinemes; preu i qualitat.
El primer és l'elevada despesa monetària que realitza tothom que va al cinema. A l'elevat preu de les entrades (ja en èpoques de bonança econòmica) cal sumar-hi tot allò supèrflu i innecessari que la gent compra al bar, crispetes, beguda, llaminadures, etc. Prescindible tot plegat, cert, i avui en dia segur que molts ho han deixat de fer.
El segon factor és la qualitat. ¿Quantes pel·lícules des de fa trenta anys fins avui en dia ténen una qualitat digne de convertir-les en clàssics? Ben poques, massa poques. Hi ha hagut masses pel·lícules on l'únic que primava era l'espectacularitat dels efectes especials tenint guions veritablement pèssims. I moltes altres també tenien guions simples i banals potser una mica més elavorats pel fet de no jugar amb els efectes especials. Ja no s'elaboren guions bons, d'aquells on tot ha estat pensat per a que quedi tot lligat. O guions que transcendeixen més enllà de la dimensió purament de l'espectacle i interroguen a l'espectador sobre qüestions intel·lectuals, metafísiques o morals.
La crisi de valors és la que ha dut el setè art a un peu de l'abisme, i qui ho pateix són els petits directors que ténen ganes de fer cinema de qualitat.
