La crisi del cinema

Fa uns dies van passar per TV3 un documental del 30 minuts sobre la crisi del cinema. Estava més enfocat a la producció de pel·lícules i als actors i directors que no pas a la crisi de les sales de cinema. Però les dues coses estan relacionades. Una de les conclusions que extreu el documental és que la crisi arriba perquè la gent pirateja, mira pel·lícules legalment mitjançant altres canals, i perquè fa poc temps els hi van pujar l'IVA.

    La veritat és que tot això ve de molt abans. Tal com ho veig jo, diria que hi ha dos factors clau que han propiciat el declivi dels cinemes; preu i qualitat.

El primer és l'elevada despesa monetària que realitza tothom que va al cinema. A l'elevat preu de les entrades (ja en èpoques de bonança econòmica) cal sumar-hi tot allò supèrflu i innecessari que la gent compra al bar, crispetes, beguda, llaminadures, etc. Prescindible tot plegat, cert, i avui en dia segur que molts ho han deixat de fer.

El segon factor és la qualitat. ¿Quantes pel·lícules des de fa trenta anys fins avui en dia ténen una qualitat digne de convertir-les en clàssics? Ben poques, massa poques. Hi ha hagut masses pel·lícules on l'únic que primava era l'espectacularitat dels efectes especials tenint guions veritablement pèssims. I moltes altres també tenien guions simples i banals potser una mica més elavorats pel fet de no jugar amb els efectes especials. Ja no s'elaboren guions bons, d'aquells on tot ha estat pensat per a que quedi tot lligat. O guions que transcendeixen més enllà de la dimensió purament de l'espectacle i interroguen a l'espectador sobre qüestions intel·lectuals, metafísiques o morals.

La crisi de valors és la que ha dut el setè art a un peu de l'abisme, i qui ho pateix són els petits directors que ténen ganes de fer cinema de qualitat.

Protesta dels estudiants davant Wert

Llegeixo a Vilaweb aquesta entrevista a una estudiant catalana on ens diu que "en alguns moments, la situació va ser incòmoda i fins i tot violenta; potser les maneres de protestar no van ser les adequades, tot i que és cert que el mateix Wert també ens falta al respecte amb la llei".

La gent n'està molt farta, de tot. De que facin i que desfacin al seu gust. Potser si que hi ha protestes que poden semblar no adequades, però és que fa molts anys que la gent es queixa i explica a la manera tradicional les seves reivindicacions. I aquestes maneres no ens han dut mai enlloc, els bancs rescatats amb els nostres diners, nosaltres pagant impostos mentre no veiem ni un duro en forma de serveis com l'educació i la sanitat. Potser aquestes maneres que antany podrien semblar maleducades seran, o són ja, perfectament vàlides ja que cada cop més sovint se'ns pigen a sobre i diuen que plou.

Pressupostos prorrogats

A mi no em preocupa gens anar amb els pressupostos prorrogats. Em preocupa més que els diners continuin anant als banquers, que mani La Caixa, Abertis i totes les altres màfies que són qui sostenten als de CyU allà dalt. Em preocupa que els nostres impostos ens siguin robats cada any, tant pels d'aquí com pels d'allí. Cada cop paguem més i rebem molt menys que abans.

    Arriba un moment en que hom ja n'està ben fart de les picabaralles polítiques sobre pressupostos i dèficit i la culpa és de vosaltres i la culpa és d'ells. Prou, prou, deixa de fer-els-hi cas. Fem-els-hi el buit. Crec que cadascú de nosaltres els hi hem de dir, sempre que en tinguem la oportunitat, que ja n'estem farts.

Talen arbres perquè els seus fruits són tòxics.

M'acaben de reenviar aquesta notícia.

Estic flipant, però no m'estranya. Ja fa anys que sóm víctimes d'un paternalisme estúpid i neci per part de les institucions regnants. Ens sobreproteixeigen com si fossim ximples i talosos ciutadans, súbdits més aviat. 

Ens posarem a eliminar tots els arbres del món que ens poden fer mal? Les mèlies han estat als patis de les escoles tota la vida i, estic segur, que la dosi mortal és molt més gran que una simple baia. A mi m'han fet més mal els banquers i ningú ha emès una ordre demanant-ne l'extermini. Ni tan sols han de passar compte per a res.

    En fi, que cada cop menys gent ho veu això, ens estem deixant fer de tot.

El català a l'escola.

Suposo que vau veure la intervenció d'en Joan Tardà al congrés espanyol. Aquí la teniu si no la heu vist.
Fa uns dies ho discutia al feisbuc amb una coneguda que és de Ciutadans, per això m'animo a parlar-ne aquí.

Crec que aqeust és l'exemple més gran de la intransigència dels espanyols. Una simple regla de tres, si un nen vol que li facin la classe en castellà, resulta que tota la classe haurà de ser en castellà, doncs si un diputat vol parlar en català, per què no ho pot fer al congrés? Si l'Estat entén i valora la diversitat lingüística, més enllà de la fal·làcia "tothom entén el castellà per tant que es parli només en castellà" hi haurà el respecte i la comprensió per totes les llengües. El problema és la gent que només sap una llengua i no vol sentir ni valorar aquesta riquesa. Anirem cap endavant amb persones que, tot i tenint una única llengua, respecten a les altres.

Existeixen escoles on només es fa classe en francès o en anglès, si, però quin tipus d'escola és? No són per a ciutadans normals que s'estableixen en aquest país on es convertiran en mers habitants més, és gent que es troba aquí perquè són fills de diplomàtics, o d'empresaris.
La nostra no és una llengua plenament normalitzada així que encara cal donar-li aquest suport que tant volen erradicar aquells que intenten homogeneitzar la cultura, el pensament i la identitat.
No és que jo ho vegi així, és que qui ho veu al revés són ben bé quatre gats.

Abans d'ahir mirava la tele (activitat que sortosament no realitzo amb assiduitat) i em vaig quedar una mica viciat, podriem dir, a un programa americà (com no podia ser d'una altra manera) que es diu Storage Wars (Quién da más, en la seva traducció castellana). Mostren un grup de gent que assisteix a subastes de trasters on compren el traster per a després vendre tot el que poden trobar allí dins. Un parell de socis es van trobar amb els típics pòsters educatius, en aquest cas d'anatomia humana. Uns éren dels aparells reproductors i uns altres del sistema digestiu. Total, que com que són belles obres dibuixades a mà en el seu moment van anar a veure un expert en quadres i pintures per a que els taxés. Entre diàleg i diàleg un d'ells diu: Creo que muestran [o enseñan] más de lo que un buen cristiano deberia saber, pero yo sigo viendo el símbolo del dólar. Vaig quedar estorat, molt en contra dels teus principis però mentre hi guanyis diners tant et fa no? Increíble.
    Aquestes dies en que hem tingut vacances he pogut conèixer dues persones dels EUA i, tot i que no he tingut molta oportunitat d'aprofundir en res, m'han semblat una gent molt normal. Un amic meu diu que a Estats Units hi ha la millor gent del món, i els més bons en moltes coses, i la púrria més púrria. Certament crec que allí hi podem trobar el pitjor i el millor, ser un país tan gran deu dónar molt de si. Els sonats ultra-catòlics i la gent normal com nosaltres. Jo ho veig així.

Exclusivitat

Fa un parell de setmanes vam celebrar amb un sopar el pas de l'equador de la carrera. Com és habitual en aquest tipus de celebració va tenir lloc en un hotel de certa categoria. Vàrem entaular-nos en un dels grans salons on hi havia disposades les taules, la barra de bar i diversa indumentària que donava a l'espai tocs d'elegància, distinció i exclusivitat.

     Així doncs, al cap de poca estona van donar pas a servir-nos. El servei era exclusiu, molt atent i complaent, normal atenent-nos a les característiques del lloc, raó per la qual no van sortir mai del guió marcat.

Com és característic del universitaris sempre demanem més vi, o d'altres begudes, xarrups en acabar, etc. En un restaurant normal, t'enrotlles amb els cambrers, o l'amo, i si hi ha bon rotllo tard o d'hora aconsegueixes algun detallet. Aquí, tot i tenir vi il·limitat mentre no retiressin els plats buits abans de les postres (ja s'encarregaran d'anar ràpid) en volíem més encara. Les respostes esgrimides pels cambrers foren que no estava concertat en el preu, que s'havia d'haver parlat abans per fer un nou preu, bé, la resposta diplomàtica que mai et donaran en un restaurant on estem acostumats a fer sopars de grup.

     Així que la diferència principal que jo veig és que aquests hotels són un altre món, apartats de la realitat que es viu dia a dia al carrer. Comparant-ho diria que és millor un lloc normal, on ets sents proper, d'ambient familiar, que encara que sigui un negoci de gent desconeguda sempre cauran bé si s'enrotllen i en tindràs un bon record i bones paraules de recomanació.

Aquella mateixa nit vaig tenir una altra oportunitat de comprovar que això de l'exclusivitat és pura absurditat de necis i beneits, una parafrènia pròpia de la gent més ufanosa.

     La festa que seguia al sopar la vam fer en una discoteca on havíem aconseguit ser VIP. Ens van donar una polsera que ens permetia tenir la beguda a meitat de preu i poder estar en un tros, petit, de la sala on només hi podíem accedir tenint aquesta polsera. La veritat és que a les discoteques universitària tot això dels VIPs només és mimesi, recreació i banalització d'un món irreal, televisat i inaccessible per a gairebé tothom. De què serveix estar apartat de la resta de la gent que hi ha a la discoteca? Érem els que ja ens coneixem i sempre estem junts. Clar que, et diran, pots baixar del núvol i trepitjar amb la resta de mortals; i per què, aleshores, una zona VIP?

     Així doncs, tot això de l'ostentació de l'exclusivitat no és bona. No confongueu amb tenir una col·lecció de ràdios úniques o una peça d'edició limitada guardada, aquí es tracta de dir als altres que ets molt millor perquè ets exclusiu.

Així és com ho he vist jo des de dins.

Polítics i corrupció

Més que menys no hi ha un pam de net enlloc. En l’època del miracle econòmic, fins als pobles de 500 habitants els alcaldes rebien xecs de part dels poderosos que així aconseguien els seus objectius. Tots sabem de casos on alguns polítics han fet i desfet a la seva voluntat plans urbanístics, requalificacions, contractes i tot allò d’on hi podien treure algun benefici personal. Evidentment que tot això que dic és generalitzar i no és honrat parlar així de tots els càrrecs electes. Segur que n’hi ha d’honrats, o bé que no han fet un gran mal.

    Els casos de corrupció que més criden l’atenció serien el cas Palau, el cas Pallerols, en Bárcenas o l’Urdangarín. També hi ha hagut corrupció en algun moment a Sabadell, per exemple, o a Mataró, i a molts altres llocs que sovint no ténen prou repercusió mediàtica.

    El problema és que dins del gremi dels polítics sembla que tenen com un pacte de silenci on un, encara que no sigui corrupte no pot dir res. Jo he sentit dir pestes d’altres dins del gremi dels pintors, o treure draps bruts de companys de professió entre els arquitectes. Els polítics no diuen res dels demés. Els alcaldes i els regidors de les nostres viles i ciutats duen les sigles d’aquests partits on hi ha hagut gent que ha estafat, que són delinqüents, que només tenen com a objectiu enriquir-se i fer-se poderosos.

Ells haurien de sortir al carrer i dir que a tal lloc i a tal altre aquell o aquells han fet això i allò. Això de dir “esperem al què decideixi al jutje, ara és només presumptament i s’ha de respectar la presumpció d’innocència” això els converteix en còmplices, perquè encara que no sapiguessin res, en el moment en què surt a la llum pública ja ténen informació per a fer-se una opinió. 

Els ciutadans els hem d'exigir que diguin la veritat, i sempre que en tinguem l'oportunitat hem de reclamar, a ells directament, menys corrupció, menys clientel·lisme polític i prevaricació, com va fer en Sergi López a la gala d'entrega dels premis Gaudí del cinema (veieu-ho a l'últim minut d'aquest vídeo). Jo crec que els nostres alcaldes haurien de dir públicament quelcom com ara: “sí, hi ha gent aquí que mira d’aprofitar-se del càrrec i guanyar diners il·lícitament” Això els faria més honrats i més respectables. Part del descrèdit que tenen actualment crec que és per aquest motiu, o si més no jo ho veig així.

El viaducte del tren a Girona. Les infraestructures a la ciutat.

Ahir es va inaugurar el tren d'alta velocitat l'AVE, o el TGV segons les preferències, encara que des d'un punt de vista de l'enginyeria seria el TAV o la LAV (Tren o Línia d'Alta Velocitat).
    A Girona queda encara el debat de què es fa amb el viaducte que passa pel mig de la ciutat. No em referiré a les promeses polítiques que ja sabem què són (fum), que deien que l'enderrocarien, però ara no hi ha diners... que s'ha d'esperar a tenir una nova línia, o que s'ha d'aprofitar... en fi. Parlaré de què és des del punt de vista urbanístic un viaducte en una ciutat.
    Als mitjans de comunicació sovint s'hi refereixen com una barrera, una cosa que parteix en dos la ciutat, que la divideix. Això no és cert, només ho és si mirem la planta de la ciutat. I té el mateix nivell de certesa que una carretera o una avinguda. El viaducte físicament no és cap obstacle pels carrers perquè aquest es desenvolupa en un pla superior i no hi interfereix. No és cap frontera ni cap límit. A Girona la vida es desenvolupa sota les vies amb les mateixes preocupacions que les de qualsevol altra ciutat. En qualsevol vila o ciutat del Maresme, per exemple, la via fèrria és molt més un obstacle que no aquí però, important, la carretera ho és més encara, més problemàtica i més molesta. Igual que a Girona on l'antiga nacional si que talla i divideix i és muralla i és molesta. La permeabilitat per sota les vies és total, cosa que no passa a la Carretera de Barcelona o al carrer d'Emili Grahit.
    El problema rau en l'estructura urbana de la ciutat. No haver planificat espais lliure al voltant de les vies del ferrocarril té els seus inconvenient. Evidentment que des de la seva creació això no ha estat possible molts cops. L'objectiu d'aquest escrit no és posicionar-me en aquest cas concret de Girona, si cal treure el viaducte i soterrar, o deixar-ho tal com està. Aprofito l'avinentesa per reclamar una tolerància més gran envers el ferrocarril i un canvi d'idees sobre la dimonització que es fa d'aquest mitjà de tranport. En les nostres ciutats les infraestructures que fan més mal són aquelles que porten trànsit motoritzat. Les grans avingudes, les rondes i, en una escala interurbana, les carreteres i autopistes generen més soroll, més contaminació i són un obstacle més gran que les vies. El disseny urbà ideal és aquell que, contràriament al què pensa molta gent, no soterra el tren i sí mira d'amagar el transit rodat. Una ciutat ideal integra el tren (a Girona no està integrat) i el fa conviure amb els ciutadans i amb l'espai públic. Una ciutat ideal treu cotxes i retorna aquest espai urbà als ciutadans. hem de viure pel nostre benestar, no pel benestar dels nostres béns.
Així és com ho veig i com m'ho han fet veure molts teòrics d'aquest camp.

Ángel Carromero

Tots sabem què va dir la “gran” Esperanza Aguirre l’altre dia sobre en Carromero, va dir que no era cap delinqüent. Si, bé, a veure, els delinqüents de debò són els polítics de talla més alta que en Carromero, i els dirigents dels bancs, i molts empresaris de l’estil Diaz-Ferrán, però mira, l’Ángel Carromero, segons un editorial d’El País, tampoc és un sant. Segons el govern cubà sí que és un delinqüent, clar, tot aquell qui vagi contra el règim és un delinqüent.

    Jo crec que li estan fent pagar els plats bruts. Es va reunir amb la dissidència, de manera clandestina diria jo, i la cosa va anar que va matar a l’Oswaldo Payá i en Harold Cepero, dues persones que lluiten per obtenir més democràcia a Cuba, que lluiten contra el règim. Al govern cubà ja li va bé que hagin desaparegut dues veus crítiques, però per castigar a Espanya han condemnat a en Carromero per assassinat.

En moments com els que està passant el país cubà és normal que el govern rebi ingerències de l’estranger, i també és normal que els altres països intervinguin amb els seus serveis d’intel·ligència i promoguin l’oposició al govern i creïn dissidència. És vox populi, per exemple, que molts països europeus, així com els EUA, estan darrere de les revoltes als països àrabs. El cas d’Espanya amb Cuba m’imagino que deu ser molt sentimental (només cal veure com es diu aquell programa d’Intereconomia Más se perdió en Cuba).

    Finalment l’han deixat marxar a complir la condemna al seu país, i a Madrid el PP ja veiem com fa mans i mànigues per a tractar-lo bé, tot i que és un pres. De totes formes jo crec que tampoc l’absoldran perquè no l’han jutjat aquí i, com a càstig per no haver fet bé la feina, penseu que l’havien enviat allà en missió, no sé si del PP o dels serveis secrets.

    Així és com veig el tema, el de'n Carromero no pas el de Cuba (d'aquest ja en parlaré un altre dia).

Botigues i rebaixes

Ahir vaig anar a passejar pel centre de la meva ciutat. Vaig passar pel carrer més comercial i estava ple de gent. El carrer de per sí ja és estret, però a més a més estava pleníssim de gent anant amunt i avall. Em vaig adonar, però, que les botigues estaven buides i la gent no duia bosses a les mans. Una parella que caminava darrere meu va fer la mateixa observació i, comentant-ho amb més gent també em diuen el mateix, fins i tot abans de Nadal. Això si, la majoria de botigues d’aquest carrer són de roba, sabates i complements.

    Ja sé que el Nadal ja ha passat, però encara queda Reis, i potser algunes famílies es troben només per les dotze campanades, així que encara s’han de fer més compres. Les úniques botigues on hi havia gent eren en un parell de desconeixia que deurien tenir preus baixos (possiblement només de roba de dona), les botigues Inditex, i la joieria Tous (quanta hipocresia).

    La gent no compra perquè no hi ha diners, fixeu-vos que aquest any és el primer cop que veig ofertes i descomptes abans de rebaixes, impensable fa uns anys. També hi ha qui compraria però prefereix guardar, no fos cas... (teòricament si el diner no circula l’economia s’atura més encara). Total, que ens esperarem a les rebaixes aleshores molta més gent comprarà coses.

    Crec que les rebaixes no haurien d’existir, perquè el que seria desitjable fóra que els preus dels articles fossin sempre preus justos i no inflats com ara. Com pot ser que rebaixant el preu un 50% o fins i tot un 70% encara hi guanyin diners?? Tot l’any hauríem de poder comprar roba i calçat a un preu normal. Bé, així és com ho veig jo, no vol dir que sigui el millor.

El bou i la mula en el pessebre

Fa unes setmanes apareixia una noticia al diari sobre el que havia dit el Papa Benet XVI sobre els animals del pessebre, que el bou i la mula no hi eren realment . La meva reacció després de llegir-ho va ser una mica com -i què collons fem posant-los?? Ja no té sentit muntar el pessebre amb aquestes figures no? Ens han estat enganyant tota la vida (un dels molts enganys de l’Església vegeu-ho a l’article).

    Hauria continuat pensant això de no ser per haver topat amb una tertúlia al programa El matí de Catalunya Ràdio del dia 6 de desembre. 

    A la tertúlia hi participava Enric Benavent del Col·lectiu el bou i la mula, i el que va dir al programa ho he trobat en aquest article del bloc de l’esmentada entitat. El Papa també diu que evidentment que continuarem muntant el pessebre amb el bou i la mula, la tradició i el significat dels objectes és molt important. Com heu pogut llegir tot té una explicació.

    Als mitjans de comunicació no ens expliquen tota la veritat, bé, en aquest cas en concret no diuen cap mentida però no investiguen més per arribar fins al fons de la qüestió. Crec que en part això pot obeir a la intenció d’alguns de desprestigiar a la institució de l’Església. En realitat aquesta ja està en bona part desprestigiada pel seu endarreriment social. Estaria d’acord que es parlés malament de l’Església en temes com el sexe, el matrimoni i la seva immensa riquesa i la fam al món i totes aquestes coses, però en això del pessebre és quelcom que va més enllà, els ateus també el fem i el gaudim, sobretot quan érem nens.

    Recapitulant, que muntem el pessebre, que és una tradició ben nostrada. En moments d’incertesa com els actuals, en què no veiem futur, la tradició pot ésser quelcom a què aferrar-nos per a que ens doni forçes per encara el futur.

Si més no, així és com ho veig jo.

Eleccions al Parlament 2012

Comentaré un parell de coses sobre les eleccions. La primera sobre el vot independentista o no, i la segona serà un comentari general.

Els titulars als diaris espanyols són molt diferents dels titulars a la premsa internacional. A Espanya diuen que la via sobiranista ha fracassat. Entenc que es basen únicament en els vots i els diputats de CIU.

Les dades més fiables són mirar sempre el vot absolut, el número total de vots.

Sumant els vots de CIU, ERC, la CUP i SI tenim 1.781.460 persones independentistes. Tampoc és cert del tot perquè dins d’Unió Democràtica hi ha gent no independentista. Si sumem els vots d’Iniciativa, que es declara a favor de fer una consulta, són 2.140.317.

Els que han votat opcions que clarament diuen no, PP, Ciutadans i UpyD, són 760.674 persones. El PSC segurament l’hauríem d’incloure aquí dins, encara que hi hagi gent que votés a favor de la independència. Aquests contrarestarien els votants d’Unió que dirien que no. Són 1.284.007 persones.

Respecte a les anteriors eleccions molta més gent ha votat a partits que donarien el si a la secessió.

Altres coses:

Els vots en blanc han disminuït, això és bo, la gent comença a entendre que no serveix de res. De 91.631 al 2010 n’hi ha hagut 52.899 aquest 2012. En concordança, els vots a la candidatura d’Escons en blanc han augmentat.

Solidaritat s’hauria hagut de retirar, suposo que no ho han fet per aprofitar que tenien una mica de suport mediàtic pel fet de ja ser a dins. Els seus vots haguessin anat molt bé per a la CUP, ja que haurien aconseguit 6 diputats.

Ho podem comprovar fent les simulacions als simuladors electorals.

Aquí podem veure com hauria anat:

Barcelona http://icon.cat/util/eleccions/OLHgzYmSZK

Girona http://icon.cat/util/eleccions/JmHgZymSMv

Lleida http://icon.cat/util/eleccions/RtHglTmSxd

Tarragona http://icon.cat/util/eleccions/tZHgbPmSPD

Ja que hi era he fet un repartiment com si hi hagués una única circumscripció electoral

Catalunya http://icon.cat/util/eleccions/dJHgJRmSEU

Així és com ho veig, no vol dir que sigui la veritat.