Torre Maresme; Caixa Laietana

Adéu fins mai més!! Descansa en pau allí on sigui el cel de l'arquitectura.
     Queda escapçat, mutilat i deformat un símbol, un edifici, L'EDIFICI. Molló de Mataró, fita visual ineludible de les rodalies de l'urbs. Record d'infància i emblema d'un poder ara caigut...

    La Torre Maresme, que també la coneixiem com la Torre de la Caixa Laietana. La pantalla amb dibuixets, amb les monedes entrant a la guardiola, els arbres i el cotxe, les persones i les barques... quants records. Nostàlgia d'uns temps passats. Aquestes animacions ja fa temps, però, que es vàren apagar. Van deixar pas a un fred Benvinguts a Mataró, l'hora, el dia i la temperatura, que curisoament algun dia variava entre un costat i l'altre.

    Aquest pas de l'animació alegre i divertida va coincidir en el temps, segurament, amb el canvi de mentalitat dels qui portàven la institució. De gent més o menys seriosa vàren passar a l'alegria i la diversió de l'avaricia i la cobdicia, la mateixa que els ha fet caure, primer com a Bankia i ara com a Sareb. Ha caigut el banc, però no en cauran pas els responsables.

El viaducte del tren a Girona. Les infraestructures a la ciutat.

Ahir es va inaugurar el tren d'alta velocitat l'AVE, o el TGV segons les preferències, encara que des d'un punt de vista de l'enginyeria seria el TAV o la LAV (Tren o Línia d'Alta Velocitat).
    A Girona queda encara el debat de què es fa amb el viaducte que passa pel mig de la ciutat. No em referiré a les promeses polítiques que ja sabem què són (fum), que deien que l'enderrocarien, però ara no hi ha diners... que s'ha d'esperar a tenir una nova línia, o que s'ha d'aprofitar... en fi. Parlaré de què és des del punt de vista urbanístic un viaducte en una ciutat.
    Als mitjans de comunicació sovint s'hi refereixen com una barrera, una cosa que parteix en dos la ciutat, que la divideix. Això no és cert, només ho és si mirem la planta de la ciutat. I té el mateix nivell de certesa que una carretera o una avinguda. El viaducte físicament no és cap obstacle pels carrers perquè aquest es desenvolupa en un pla superior i no hi interfereix. No és cap frontera ni cap límit. A Girona la vida es desenvolupa sota les vies amb les mateixes preocupacions que les de qualsevol altra ciutat. En qualsevol vila o ciutat del Maresme, per exemple, la via fèrria és molt més un obstacle que no aquí però, important, la carretera ho és més encara, més problemàtica i més molesta. Igual que a Girona on l'antiga nacional si que talla i divideix i és muralla i és molesta. La permeabilitat per sota les vies és total, cosa que no passa a la Carretera de Barcelona o al carrer d'Emili Grahit.
    El problema rau en l'estructura urbana de la ciutat. No haver planificat espais lliure al voltant de les vies del ferrocarril té els seus inconvenient. Evidentment que des de la seva creació això no ha estat possible molts cops. L'objectiu d'aquest escrit no és posicionar-me en aquest cas concret de Girona, si cal treure el viaducte i soterrar, o deixar-ho tal com està. Aprofito l'avinentesa per reclamar una tolerància més gran envers el ferrocarril i un canvi d'idees sobre la dimonització que es fa d'aquest mitjà de tranport. En les nostres ciutats les infraestructures que fan més mal són aquelles que porten trànsit motoritzat. Les grans avingudes, les rondes i, en una escala interurbana, les carreteres i autopistes generen més soroll, més contaminació i són un obstacle més gran que les vies. El disseny urbà ideal és aquell que, contràriament al què pensa molta gent, no soterra el tren i sí mira d'amagar el transit rodat. Una ciutat ideal integra el tren (a Girona no està integrat) i el fa conviure amb els ciutadans i amb l'espai públic. Una ciutat ideal treu cotxes i retorna aquest espai urbà als ciutadans. hem de viure pel nostre benestar, no pel benestar dels nostres béns.
Així és com ho veig i com m'ho han fet veure molts teòrics d'aquest camp.